dilluns, 7 d’abril del 2014

Residències canines: aparcaments de gossos o colònies canines?

Autora: Núria Segismundo
           Responsable Delegació Takoda Maresme-Selva


Arriben les vacances i comencem a planificar aquell viatge que tanta il·lusió ens fa, hi ha moltes coses a preparar i una d'elles té a veure amb el nostre gos; Què fem amb ell?

Sempre he pensat que el millor que pot fer una família és emportar-se el seu gos de vacances, sembla lògic, al cap i a la fi, forma part de la nostra família!
Però no sempre pot ser així, hi ha llocs que no són gens apropiats pels nostres gossos, una estada a un parc d'atraccions o un viatge a una ciutat turística en són bons exemples. Encara que trobéssim un allotjament a on poder estar amb el nostre company, el dia a dia d'aquests tipus de viatges no són gens adequats pel nostre gos.

Què fem, doncs, amb ell? Si no tenim cap familiar que se'n pugui fer càrrec apareixen les residències canines.
En aquests llocs podem deixar el nostre gos mentre nosaltres gaudim d'unes merescudes vacances. El mínim que demanem és que l'alimentin i el mantinguin en un lloc net, en el millor dels casos podem esperar que surti alguna estona del box per estirar les cames, però en un lloc a on potser tenen 30 o 40 boxes poca cosa més podem esperar.
Bé... es tracta d'això, no? Les residències són així... I nosaltres volem marxar de vacances!!

Cert, nosaltres volem marxar de vacances, però perquè hem de tancar al nostre company en una espècie d'aparcament per a gossos per poder gaudir de les nostres vacances??

A més, no oblidem que el gos no està entenent res. Un dia el pugem al cotxe com tantes vegades i ens dirigim al que el gos espera que sigui un divertit dia de camp, en comptes d'això el deixem en un lloc que no coneix, amb persones que no coneix, tancat en una gàbia i nosaltres desapareixem de la seva vida durant uns quants dies.
Normal que hi hagi gossos que no volen menjar... la sensació d'abandonament és molt real pel gos!!

La filosofia que tenim a la residència canina de Takoda Maresme-Selva és molt diferent:
Què els humans se'n van de vacances?
Doncs construïm unes vacances també pel gos!!

La nostra residència és molt familiar, consta de 8 boxes amplis amb el seu corresponent pati individual. Aquests patis estan separats per tanques opaques que fan que els gossos tinguin intimitat i no es quedin encarats els uns contra els altres bordant-se dia i nit.
D'altre banda, tenir com a màxim 8 gossos ens permet donar un temps i unes atencions que en altres residències no es poden permetre.
Nosaltres alimentem el gos, li netegem el box, però també el traiem a passejar pel bosc, li donem estones de “pati” a la nostra pista d'ensinistrament, si el gos és sociable i li agrada estar amb companyia d'altres gossos el deixem jugar amb els nostres, el fem jugar a pilota, jocs de rastreig, treballem i reforcem l'ensinistrament que ja té..., en definitiva, fem unes colònies canines.

I no només això, com ja he dit, som molt petits, podem individualitzar el tracte tan com sigui necessari.
Que un gos té por? Se li dedica el temps suficient perquè perdi la por i ens agafi confiança.
Que no vol menjar? Pocs gossos es resisteixen a menjar si, en comptes de deixar-los sols, tenen a una persona a dins del box que els hi fa companyia (a part d'uns trossets de deliciosos premis barrejats enmig del pinso...)
Per molt espantat i descol·locat que estigui un gos en aquesta situació no hi ha res que una estona de companyia i paciència no pugui arreglar.
I això és el que donem a la nostra residència: companyia, paciència, passejos, jocs i una atenció molt personalitzada per saber, en cada cas, quina d'aquestes coses és la que més necessita cadascú dels nostres gossos.




divendres, 31 de gener del 2014

Passejant al nostre gos : El control de la corretja.



Autora: Núria Segismundo
           Responsable Delegació Takoda Maresme-Selva


Els propietaris de gossos sempre diem que anem a passejar el gos però, sovint, veiem el contrari, gossos que treuen a passejar als seus amos: Gossos que corren en direcció a la plaça amb els seus amos onejant al vent com una bandera darrera seu o gossos que ensumen a dreta i esquerra amb propietaris que estan a punt de dislocar-se l'espatlla pels canvis bruscos de direcció.

No són passejos agradables ni per la persona (evidentment) ni pel gos que moltes vegades sembla que estigui a punt d'asfixiar-se en l'intent de passejar.
No és això el que volem quan traiem el nostre gos. El que ens agradaria a tots és un passeig tranquil i agradable a on gos i propietari gaudeixen junts de la sortida sense nervis ni estrebades.
Però, com s'aconsegueix això??
S'aconseguix amb un bon control de la corretja.

Primer hem d'entendre quina és la funció de la corretja, la visió de Takoda en aquest aspecte és diferent a l'habitual, el fet de treballar no només amb gossos sinó també amb cavalls ens ha portat a veure la corretja com un límit, una tanca com les tanques rodones de les hípiques que es fan servir per entrenar als cavalls. L'única diferència és que és mòbil, va a on anem nosaltres i sempre forma una tanca rodona d'un metre i mig al voltant nostre, que és el límit que té el gos per allunyar-se en qualsevol direcció (un metre i mig o la llargada que tingui la nostra corretja).

Un cop nosaltres hem entès bé aquesta funció ens hem de preocupar del que ha d'entendre el nostre gos, ell ha de comprendre que no podrà anar enlloc mentre ens estira.
El nostre gos ha de saber quina és la distància a la que es pot allunyar de nosaltres (la llargada de la corretja) i a partir d'aquí ha d'entendre que no aconseguirà donar ni un sol pas si estira. Només hem de permetre al gos avançar en la direcció que ell vol quan està relaxat i no ens està estirant, si això vol dir parar-nos enmig del carrer una bona estona, doncs que així sigui!!

No podem deixar que el gos avanci estirant-nos, només que li permetem fer un sol pas estarem caient en la trampa i el passeig es convertirà en un joc de forces en el qual, si el gos no pot avançar estirant, simplement intentarà estirar més fort... Això no té límits, tots els gossos (fins i tot els més petits) són molt forts!

El nostre gos ha d'aprendre que aquest no és el camí, que això no funciona i, per aconseguir-ho, realment hem de fer que no li funcioni, quan ens estira, ni que sigui una mica, ens pararem i no avançarem. Això si, també ha de descobrir que no estirar si que funciona, per tan, és molt important que li permetem anar a on ell vol en el moment en que ens deixi d'estirar.

Si ho fem així, amb tossuderia i constància (més de la que tenen ells... que és molta) aconseguirem que els nostres gossos entenguin quina és l'opció correcta: “Si estiro no avancem i si no estiro puc anar allà a on jo vull!”

Un altre punt a tenir en compte són les eines que utilitzem en el passeig, que són bàsicament el collar i la corretja.
De collars n'hi ha molts i de molts tipus, alguns fins i tot ens els venen com collars educatius o d'ensinistrament que teòricament ens han d'ajudar a que la nostra mascota no ens deixi el braç baldat.
I em pregunto jo: Educació un collar ple de punxes o que estrangula??
Francament, tinc un altre tipus d'idea del que ha de ser el fet d'educar, conec molts mestres, persones que s'han passat la vida ajudant a educar als nens i nenes de la nostra societat, i jo mateixa porto molts anys en el camp de l'educació i us asseguro que mai he sentit que cap d'ells defensés el fet d'estrangular (no gaire, eh? Només una miqueta...) o punxar a un alumne per aconseguir millorar la seva educació.
Ja fa molt de temps que vam deixar enrere allò de: “la letra con sangre entra” i crec que ja va sent hora de que ho deixem enrere també pel que fa a les nostres mascotes!!
El mateix puc dir de les corretges, a vegades veig gossos passejant amb una corretja tan curta que amb prou feines poden moure el cap més enllà d'uns pocs centímetres del genoll del seu propietari, impossible arribar al terra per poder ensumar aquella olor tan interessant... No ho entenc, d'això en diuen passejar? Han provat de caminar una estona enganxats a una altre persona i sense poder moure el cap ni a dreta ni a esquerra??
Això no és un passeig!!

En el passeig el gos ha d'anar amb un material que li resulti còmode i ha de tenir un radi d'acció que li permeti desenvolupar les seves actituds normals com a cànid. Hi ha materials que són fantàstics pel nostre gos i que són també meravellosos per a nosaltres, que ajuden als nostres gossos a fer un passeig còmode i ens ajuden a nosaltres a controlar-los dins d'aquest passeig.
 Pel que fa a les corretges jo recomano una corretja ample, resistent i, com a mínim, d'un metre i mig de llargada, permet al nostre gos moure's al voltant nostre i a nosaltres controlar a què o a qui s'acosta i permetre-ho o evitar-ho, segons el cas.
En el tema dels collars us recomano que proveu els arnesos de passeig, són arnesos que van lligats per davant, pel pit del nostre gos i que permeten una gran comunicació entre propietari i gos. Al primer li resulta molt fàcil controlar els moviments del seu gos i al segon li resulta molt fàcil entendre que dimonis vol el seu propietari d'ell (Ah!!! que giri a l'esquerra..., ostres... haver-ho dit!).

Qui ho provi veurà la diferència de manera quasi immediata, un bon material canviarà i millorarà el passeig des del primer dia.
I la resta?? Doncs ja ho sabeu... educar, educar i educar!!!

(Per qui vulgui aprofundir en aquest tema de l'educació del gos i les eines a utilitzar recomano l'article “La letra con sangre entra” de Marcos J. Ibáñez, director de Takoda. http://www.takoda.es/modules/news/article.php?storyid=54)


divendres, 12 d’abril del 2013

Gossos que es persegueixen la cua.



Autora: Núria Segismundo
           Responsable Delegació Takoda Maresme-Selva

         

L'entrada d'avui la dedicaré a un comportament força estès entre els gossos de companyia, el fet de perseguir-se la cua.
Les persones acostumen a veure aquest comportament com un joc de la seva mascota però no és així, normalment és un símptoma d'estrès i, en aquesta investigació fins i tot apunten a que pot ser quelcom més que això.

Tot i que deixo l'enllaç d'on ha sortit aquest article, vull comentar que jo el vaig trobar en una pàgina de Facebook, “Etología”, dedicada a la informació i difusió de temes relacionats amb el món animal. Pàgina que recomano a tots aquells que els hi agradi la naturalesa en general i els animals en particular

Espero que us resulti una lectura interessant!

LOS PERROS QUE SE PERSIGUEN LA COLA PUEDEN TENER UN TRASTORNO OBSESIVO

¿Por qué los perros se persiguen la cola? Es una escena habitual, pero tal vez no sea un juego simpático de nuestras mascotas. Una investigación de la universidad de Helsinki ha encontrado similitudes entre este comportamiento canino y los trastornos obsesivos-compulsivos (TOC) humanos.

Los científicos han observado 400 perros nacidos en Finlandia de las razas bull terrier, bull terrier miniatura, Staffordshire bull terrier y pastor alemán. Una parte de los ejemplares perseguía su cola a diario, otros lo hacían varias veces al mes y otros nunca lo habían hecho. Se ha detectado que los perros que actúan así habían tenido este u otros tics recurrentes desde edades tempranas y que, como ocurre en los seres humanos, también influyen la alimentación, las experiencias de la infancia y la genética.

Muchos de los perros que perseguían su cola también repetían otros gestos lamerse o morderse los costados, tumbarse repentinamente, perseguir sombras…), eran tímidos y se asustaban más con el ruido. El profesor Hannes Lohi, director de la investigación, explica que también es habitual que las personas con TOC incidan en varios comportamientos u otros trastornos como el autismo.

También es un acto más común entre los perros que fueron separados de su madre o que no recibieron un buen cuidado cuando eran cachorros. La frustración y el estrés, por tanto, son otros factores que determinan estos actos. En cambio, la cantidad de ejercicio que realiza el perro no parece tener ninguna conexión.

También han observado que los animales que consumen complementos de vitaminas y minerales con la comida perseguían su cola con menor frecuencia que el resto. La investigadora Katriina Tira dice que esta tendencia todavía no está probada, pero existen indicios similares en humanos con trastornos obsesivos.

Los genes también tienen un papel importante, según los investigadores. Algunas razas, como los pastores alemanes y los bull terrier, tienen una tendencia mayor que otras a intentar atrapar su cola.

La costumbre de perseguirse la cola no es un juego, sino algo que aparece espontáneamente en algunos ejemplares. Los perros y los humanos comparten entorno y estructura por razas, explica el profesor Lohi, que considera que este descubrimiento va a ayudar a conocer mejor las enfermedades psiquiátricas en el hombre.

Fuente: http://noticias.lainformacion.com/ciencia-y-tecnologia/los-perros-que-persiguen-su-cola-no-estan-jugando-pueden-tener-un-trastorno-obsesivo_XTam3mCjtebATQacw5jqG1/ 

dimarts, 2 d’abril del 2013

Agressivitat: “El meu gos és agressiu”



Autora: Núria Segismundo
           Responsable Delegació Takoda Maresme-Selva



És, potser, el pitjor que pot dir un propietari del seu gos, que és agressiu, jo mateixa ho vaig dir  de la meva gossa fa temps, amb preocupació, por, angoixa i moltes, moltes sensacions desagradables!

Amb el temps li he anat perdent la por a aquesta frase....
El teu gos és agressiu? Què vol dir això? Que des de que es desperta fins que se'n va a dormir no para d'amenaçar i mossegar a tothom?
Segur que no!
Quan preguntes una mica apareixen matisos: “El meu gos és agressiu amb els estranys, amb altres gossos, amb els homes, amb les dones, amb els nens amb patinet.....”
Bé, doncs llavors el teu gos no és agressiu, el teu gos té actituds agressives, que no és el mateix.
A partir d'aquí podem començar a treballar!

El primer que cal fer és descobrir d'on venen aquestes actituds, com s'han creat o què les ha provocat.
Això no és fàcil, si el gos és adoptat probablement sabem poca cosa del seu passat, tot i així, si un gos és agressiu amb els homes no costa gaire imaginar que el seu anterior propietari era un home i que no el tractava gaire bé.

Amb els gossos comprats o adoptats de cadells hem d'anar revisant tota la seva vida per trobar allò que no ha funcionat. Un cas molt típic és el cadell de poques setmanes que ha estat recuperat i criat amb biberó amb tot l'amor i dedicació per part del seu propietari, no li ha faltat mai de res i sempre se l'ha tractat bé.
Però quan creix no suporta els altres gossos i es posa com una fera quan un altre gos el vol saludar. El propietari no entén res, però si és un gos molt afectuós, és una meravella amb els nens de la casa i mai ensenya les dents a ningú!
Què li passa a aquest gos?
Doncs que no sap que és un gos!
Al separar-lo de petit de la seva mare i els seus germans se li va treure l'oportunitat de relacionar-se amb altres gossos i aprendre les seves normes socials, el resultat és un gos que no entén perquè aquests animals estranys, peluts i de quatre potes que es troba pel carrer se li acosten contínuament i li volen ensumar el cul. “Si us plau, que em deixin en pau d'una vegada!!!”

I així podem anar revisant cada cas i sempre acabarem trobant un motiu, una experiència, una circumstància que expliquen les actituds agressives del nostre gos i descobrim que la majoria de casos tenen un punt en comú: la por.

La por és el gran motor que acostuma a provocar casi totes les situacions agressives dels nostres gossos.

Sé que aquesta no és l'explicació que la gent acostuma a tenir al cap quan pensa en un gos agressiu, sé que circulen moltes teories sobre dominància, possessió..., com si els nostres gossos fossin els grans malvats de les pel·lícules d'acció que volen dominar al món!!
Però la realitat és que l'agressivitat està provocada per la por i la inseguretat en la majoria dels casos:
Gossos que tenen por dels humans, dels nens, dels altres gossos, d'aquests artefactes amb rodes que porten un nen a sobre i sembla que els vulguin atropellar... Hi ha molts motius en la nostre societat que poden fer por al nostre gos!

És molt dur anar pel món amb por, és molt difícil sortir al carrer si creus que hi ha coses o gent que et volen fer mal. Nosaltres no ho aguantaríem gaire temps abans de buscar consell professional o, simplement, trucar a la policia i, en canvi, moltes vegades obliguem al nostre gos a viure en aquesta situació durant molt de temps, potser anys...., potser durant tota la seva vida...

És per això que us demano que la propera vegada que veieu un gos amb actituds agressives, sigui el vostre o sigui el d'un altre propietari, us poseu en la seva pell i us pregunteu què és això que l'està atemorint fins al punt de pensar que cal lluitar per defensar la seva vida!

dimarts, 26 de març del 2013

Ensinistrament versus modificació de conductes



Autora: Núria Segismundo
           Responsable Delegació Takoda Maresme-Selva



Si el teu fill tingués problemes per relacionar-se amb els seus companys, buscaries un professors de matemàtiques per ajudar-lo?
No, veritat??
Doncs això és el que fem amb els nostres gossos moltes vegades: tenen un problema de comportament i busquem un ensinistrador perquè ens ho arregli.
Més d'un pensarà: “Si, és clar! On és el problema?”
El problema està en la diferència entre ensinistrar i modificar una conducta.

Normalment entenem que ensinistrar vol dir ensenyar a fer coses al gos, i és cert, però a mi m'agrada molt la definició que fa Ian Dunbar. Ell sempre explica que ensinistrar vol dir ensenyar-li català al nostre gos (o castellà, o l'idioma que sigui...).
Poca broma!!.... Ensenyar-li català al gos.... això si que és una llengua estrangera i no el que ensenyen a les escoles..., ni tan sols pertany a la seva pròpia espècie!!!
Una cosa així necessàriament ha de ser difícil, tan que els nostres gossos acaben aprenent unes poques paraules (seu, terra, vine, poteta...) i això només desprès de moltes repeticions i paciència per part nostre.
Però només estem ensenyant coses, no estem modificant el seu comportament, perquè si un gos té ansietat per separació (APP) i cada vegada que el deixem sol ens destrossa la casa, per molt que li ensenyem a donar la poteta no li treure'm l'angoixa que sent quan es queda sol.

Què és, doncs, una modificació de conducta?
Quan un gos fa un comportament determinat és perquè està convençut que l'ha de fer, creu fermament que cal fer-ho. Per tan, el que tenim és una creença.
Modificar una conducta no desitjada vol dir que hem d'entrar en el cervell d'aquest gos i aconseguir canviar-li les seves creences. Això no té res a veure amb ensenyar a fer coses, és un procés molt més profund i integral, cal canviar-li al gos la seva percepció del món.

Si un gos té ansietat per separació és perquè creu que el seu propietari l'ha abandonat, no tornarà mai més i s'ha quedat sol en aquest món. Si un gos és agressiu amb altres gossos probablement opina que els altres gossos són un perill del que s'ha de defensar. Si un gos es passa el dia bordant és probable que pensi que hi ha un perill aprop del que cal avisar (i que ningú li està fent cas, per això no para...). I així podríem continuar amb tots els problemes de conducta, sempre trobarem un gos que creu que el que està fent és important o que hi ha una raó poderosa per fer-ho.

El que cal en aquests casos és fer que el gos entengui que està en un error i deixi de creure allò que ocasiona el problema. Això no s'aconsegueix ensenyant una paraula i relacionant-la amb una acció (“seu” vol dir que haig de posar el cul a terra), això s'aconsegueix amb un treball molt ampli que sovint demana canvis importants en la vida del gos i, per tant, en la dels seus propietaris.
Canviar una creença és un canvi interior i profund que no es fa amb un dia, cal temps i paciència; si a sobre l'individu que volem canviar ni tan sols sap que ho ha de fer, doncs encara cal més temps, més paciència i molt, molt d'afecte.

Normalment els ensinistradors tenen nocions de com cal fer aquests canvis i poden lidiar correctament amb els problemes més comuns i menys complicats (els gos tira de la corretja, molesta quan estem menjant a taula, es tira a sobre de la gent per saludar...), però un problema greu de conducta demana l'ajuda d'un professional i és aquí on entra la figura de l'especialista en modificacions de conducta.
Malauradament en el nostre país aquesta figura és poc coneguda i sovint el que fa la gent és anar a buscar l'única figura que coneix, la de l'ensinistrador, normalment això ja és suficient i en poc temps tindrem el problema resolt.
Però si algú té un gos amb un problema realment greu o molt interioritzat a dins seu probablement es toparà amb una pared a partir de la qual serà molt difícil avançar. Aquest propietari haurà de buscar un bon especialista.

L'especialista en modificacions de conducta és aquella persona que, a banda dels coneixements propis d'un ensinistrador, ha adquirit eines i recursos per treballar amb aquestes creences equivocades dels nostres gossos i sap com canviar-les. Té els coneixements per entrar en el cervell d'aquest gos i fer-li entendre que aquella creença que tan el preocupa en realitat no existeix o que, simplement, cal encarar-la d'una altre manera.
Com he dit abans això no és fàcil i cal tenir molt present que el propietari haurà de treballar al costat de l'especialista per poder aconseguir uns bons resultats. Treballarà en les sessions amb el professional i s'emportarà feina i deures a casa per continuar incidint en els canvis que volem fer en la vida del gos.

Qui vulgui canviar una creença del seu gos s'haurà de preparar per un camí llarg que haurà d'afrontar amb molta paciència i molta constància, però els nostre amics peluts bé s'ho valen!!!